Quan ja es pensava que ho havia viscut tot, la Laura es veu immersa en una aventura vital que, si bé li farà descobrir una cultura llunyana i fascinant i l’obsequiarà amb una experiència eròtica vivificant, també l’obligarà a prendre decisions compromeses.
Aquí tens el primer capítol:
JORDI
FONT-AGUSTÍ
L’HERÈNCIA
JAPONESA
1
L’arbre que creixia al costat del petit estany
exterior del bany termal s’inclinava per sobre la tanca de fusta i treia mitja
copa al carrer just arran d’un fanal de l’enllumenat públic. Un vent fresc i
prim de novembre movia les fulles i la llum les tenyia de clarobscurs fugissers
amb els colors càlids de la tardor.
A la Laura, aquell carrer
li havia agradat des del primer dia, la pulcritud extrema a la calçada i a les
voreres, l’elegància i orientació dels fanals que feien que hom s’oblidés dels
pals, les línies i els transformadors elèctrics que solcaven la ciutat un
nivell més amunt, l’harmonia de la barreja de construccions d’estil
tradicional i modern a banda i banda, que semblava que fossin allí des de la
fundació de la ciutat, la continuïtat cromàtica dels arbres i arbustos que
treien el cap rere les tanques dels jardins i, és clar, la impressionant
entrada de la casa del capdamunt del carrer, la d’en Haruki Yamasaki, que
semblava que presidís la vida calmosa de les altres des de la posició prominent
que li donava el pendent.
Es remogué dins l’aigua
sense deixar de mirar l’arbre i el fanal i se li acudí que els seus jocs de
llums i ombres eren una bona imatge del seu estat d’ànim després del que havia
viscut durant les darreres setmanes, les que anaven des de l’arribada a Girona
de la comunicació d’en Haruki Yamasaki fins a les hores més recents passades
amb ell.
De joveneta, quan baixà a
estudiar a Barcelona i s’estigué en una residència de les Tres Torres plena de
gironines, sortia a passejar sola a la nit pels carrers del barri perquè li
agradava la sensació de misteri que li transmetien les tanques, les façanes i
les portes de les cases. Anys després, quan ja s’escapava sola a ciutats del
món, li agradava repetir el ritual de passejar pels barris benestants
respirant-ne l’atmosfera enigmàtica i fantasiejant sobre la vida als interiors
dels apartaments, les cases i les mansions. Totes aquestes sensacions li havien
tornat de cop en enfilar per primera vegada aquell carrer. Que ara s’hi
estigués hostatjada en un hotel tradicional, un riokan, convidada per en
Haruki Yamasaki, era com si hagués passat a la banda de dins. «Mirant a
dins?», li pregunta l’home del tren del xampany de Possessed a una
bocabadada Joan Crawford que no sap què respondre. «Direcció equivocada. Entra
i mira cap a fora.» «Entrar a on?». «Oh, a qualsevol lloc. Tan sols “a dins”.
Només hi ha dos tipus de persones: els de dins i els de fora.» La Laura sentia
que s’havia esquitllat a dins, però la tanca, el fanal i l’arbre li recordaven
que seguia sense poder veure completa l’escena de la seva aventura i que, de
ben segur, no l’arribaria a veure mai.
Encongí les cames, les
abraçà i les premé amb força contra el tors fins que sentí com s’estiraven els
músculs dels malucs i de la part baixa de l’esquena; s’havia ressentit
d’aquesta zona dilluns al matí al gimnàs i hauria hagut de fer els estiraments
finals de rigor en lloc d’interrompre la rutina a les màquines per atendre la
visita inesperada del senyor Tōdō. Notà amb més intensitat a l’entrecuix
l’escalfor de l’aigua i, al cap d’un moment, sentí fred a la pell que hi cames, es tombà de panxa a terra i
submergí el cap. En treure’l, sentí com li rodava i tornà a reclinar-se en el
graó de pedra amb l’aigua fins a sota la barbeta. Volia concentrar-se, pensar
sistemàticament, analitzar amb rigor i prendre una decisió definitiva, però,
per altra banda, sentia que li estava fent bé, després d’uns dies tan intensos,
deixar que la ment volés sola i lliure a la caça d’intuïcions que l’ajudessin a
fer-ho.
Tot havia
començat feia un mes i mig llarg en rebre a casa un document imprès en paper de
qualitat, enviat per correu certificat i amb acusament de recepció, amb el text
en japonès i en espanyol i amb una nota a peu de plana per dir que l’únic que
tenia validesa legal era el primer. El senyor Haruki Yamasaki comunicava a la
senyora Laura Guardans que la senyora Hana Kishaba, filla adoptiva del senyor
Hiromu Kishaba i la seva esposa Midori, havia nomenat hereu universal el
familiar més proper i de més edat de la seva mare biològica que tingués
titulació universitària. El comunicat afegia que, fetes les comprovacions
pertinents per mitjà del consolat japonès a Barcelona, s’havia establert que
ella era l’hereva de la senyora Hana Kishaba i que, en conseqüència, tenia dret
a prendre possessió de les accions que li corresponien de l’empresa japonesa
Horikawa-dooku Tetsudō, Ferrocarril del Moll de Horikawa (HDT). Una nota
aclaria que la senyora Hana Kishaba era fruit de la relació carnal entre el
senyor Hiromu Kishaba i la senyora Shion (Margarida) Guardans i que posteriorment
havia estat afillada pel matrimoni Kishaba. Per acabar, en Haruki Yamasaki,
que era l’accionista majoritari de la Horikawa-dooku Tetsudō, la convidava a
visitar-lo a Tòquio per conèixer la companyia ferroviària i parlar dels termes
de la seva futura col·laboració. Adjuntava bitllets d’avió oberts i vals
hotelers a compte de l’empresa, i còpies autenticades i amb traducció jurada
del testament, del certificat de la notaria on era custodiat, del registre
mercantil de la companyia i del certificat del banc on eren dipositades les
accions.
La tia àvia
Margarida era una ombra llunyana per a tota la família Guardans. Era una
contalla que, a força de repetir-se, havia quedat estàtica com les fotografies
de la resta d’avantpassats que habitaven els mobles, sempre alerta des dels
marcs historiats. Ningú de la família no havia tingut interès per investigar la
seva història. Tots eren homes i dones de feina absorbent de dilluns a
divendres i d’escapades els caps de setmana i les vacances; no hi havia ni
joves amb inquietuds humanístiques ni vells amb l’impuls d’escriure’n les memòries.
El record emboirat de la tia àvia havia estat un últim recurs quan la conversa
dequeia a les trobades familiars, però amb els anys i l’arribada d’una nova
generació de Guardans belluguets, graciosos i absorbents, ja no se’n parlava
gairebé mai.
Se sabia i es
repetia que la Margarida, única germana de l’avi Narcís, havia estat sempre
molt ella, que als catorze anys va entrar a estudiar per a mestra a l’Escola
Normal de Girona, que el desenllaç de la Guerra Civil li va estroncar la
formació, que després havia anat a Barcelona per treballar a la confiteria que
un parent hi tenia prop de la Comandància de Marina, que s’havia casat amb un
suboficial hispà de la flota americana que havia conegut quan el seu vaixell
féu escala al port de Barcelona per reparar avaries, que havia marxat a viure
a Florida, que acabada la Segona Guerra Mundial els havien destinat a una base
de les forces d’ocupació al Japó i que, si fins aleshores les notícies d’ella
havien estat només una felicitació de Nadal amb quatre novetats escasses, al
cap de poc
de ser al Japó les noves s’acabaren.
En rebre la
carta d’en Haruki Yamasaki, la Laura va intentar rastrejar la història de la
tia àvia, però ni la seva germana ni el seu germà no recordaven res que ella no
tingués present. Parlant amb ells s’adonà de com n’és de feble i difusa la
memòria familiar, de com fem una informació essencial de les poques dades
disponibles, per irrellevants que siguin, de com el subtil to de reconeixement
o de menyspreu en un comentari informal dels pares pot assignar una valoració
moral definitiva, de com s’acaba convertint el poc que se sap d’una persona en
el relat de tota la seva vida com si no hi hagués cap probabilitat que hagués
viscut una altra cosa. Ara lamentava no haver interrogat els pares sobre la tia
àvia Margarida quan eren vius. La tia de Sant Feliu era la sola opció que
quedava i l’anà a veure. Era l’única germana del pare, dos anys més jove que
ell. Anà a viure a Sant Feliu en casar-se i allí seguia als seus lúcids 78
anys. Parlant amb ella, s’adonà que aquella branca de la família també havia
fet una llegenda de la història de la Margarida, amb contalles idèntiques a les
que havia sentit al pare, però també amb altres de diferents. La tia sabia que
alguna cosa greu havia passat al matrimoni perquè el seu pare, l’avi Narcís,
havia rebut una carta de l’americà, enviada des del Japó, en què demanava a la
família que intentés convèncer la Margarida que no sol·licités el divorci.
Ella aleshores tenia deu anys, no va llegir la carta, és clar, només la
recordava a les mans dels pares i les converses en què especulaven sobre què
devia estar passant, converses escoltades mig d’amagat o fent-se la distreta
amb les joguines. La carta, si és que mai l’havia guardada ningú, havia
desaparegut. No sabia del cert si el seu pare havia acabat escrivint a la tia
Margarida ni si havia tingut resposta en el cas que ho hagués fet. A la tia
també li semblava recordar que es deia que la Margarida no havia tingut fills
amb l’americà. Del que sí que n’estava gairebé segura, pel que deia una nadala
posterior, era que finalment se n’havia divorciat i s’havia quedat a viure al
Japó. «I per què m’ho demanes ara, tot això, nena?». Aquesta era la pregunta
que la Laura es temia des del principi de la visita; va estar a punt de dir-li
que era pura nostàlgia, un efecte col·lateral de fer-se gran, però, quan va
veure la brillantor d’intel·ligència i d’il·lusió als ulls de la dona, li’n va
explicar el motiu. La tia no va fer cap comentari, només va somriure, com si li
fes gràcia que arribessin noves inesperades del passat.
Històries
familiars a banda, la comunicació d’en Haruki Yamasaki va ser una sacsejada que
la va tenir bloquejada durant tres dies. Això la posà davant l’evidència que
li feia por acceptar: que feia anys que no passava res d’especial a la seva
vida i que ja no era res més que una arquitecta municipal ben entrada la
cinquantena, separada, sense fills, sense projectes vitals i amb poca vida
social fora de les trobades amb els membres del cineclub i de les superficials
relacions que feia en la visita diària al gimnàs. Va parlar de la notificació
amb la seva germana i el seu germà, que es van oferir a ajudar-la, però com que
no tenien part a l’herència, no va voler embolicar-los. Malgrat el trasbals,
de seguida va tenir el sentiment que aquella inesperada i imprevisible
comunicació era una possibilitat de sortir de la rutina, i quan el seu cos va començar
a experimentar els efectes subtils de la inquietud, els va percebre com
agradables i estimulants.
No va trobar
a Girona cap gabinet que la pogués assessorar sobre dret mercantil i
empresarial japonès, al consolat a Barcelona la van rebre amb una atenció
exquisida i li van explicar que, si algú al Japó havia testat en favor d’ella,
tard o d’hora li arribaria una comunicació oficial des d’una notaria, i que era
normal que l’empresa ferroviària s’hagués avançat avisant-la. Quan va preguntar
com havia d’abordar la tramitació, li van explicar quines gestions podia fer
des del consolat i li van donar un llapis USB amb guies, normes i orientacions,
però van acabar aconsellant-li que es busqués un assessor. Per mediació d’un
col·lega dels serveis jurídics de l’ajuntament, va acabar a Barcelona, al
despatx d’un advocat que era soci d’una empresa hispanojaponesa que es dedicava
a la importació i exportació de vi i cava espanyols i sake i whisky japonesos,
i que també negociava a la Borsa de Tòquio. A la tercera visita sortí del seu
despatx amb unes idees bàsiques sobre dret mercantil japonès, consells per
relacionar-se amb els empresaris nipons i un contracte de prestació de serveis
de traducció i assessorament que oferiria a Tòquio el senyor Saburo Inoue, un
dels socis corresponsals de l’advocat.
El senyor
Saburo Inoue, ajustant-se a la data que la Laura li havia indicat per correu
electrònic, no l’anà trobar a l’hotel fins al cap d’una setmana llarga de ser
ella a Tòquio; a en Haruki Yamasaki també li havia comunicat formalment que
estaria disponible a Tòquio a partir d’aquell moment. Havia volgut estar-s’hi
deu dies sola per vèncer el jet lag, trepitjar el terreny pel seu compte i, sobretot,
per assaborir els prolegòmens de la inesperada aventura que la vida li estava
oferint. Per primera vegada des que treballava, havia marxat de viatge sense
data en el bitllet de tornada. S’havia acomiadat dels companys del cineclub i
havia fet un berenar amb els germans i els nebots, sobretot per acomiadar-se
dels renebots perquè sabia que trobaria a faltar la mainada. Va fer llargues
passejades, va visitar museus, va buscar i va contemplar edificis
d’arquitectes de renom que coneixia per les publicacions, féu una escapada a
Kyoto, llegí llibres d’arquitectura i guies de viatge, s’inicià en la gastronomia i passà cada dia pel
gimnàs i pels banys de l’hotel. De seguida s’entusiasmà amb els rituals del
bany japonès, la vestimenta per anar-hi, la dutxa prèvia asseguda al tamboret,
les banyeres i basses a diferents temperatures; fins i tot havia convertit en
un ritual demanar a la recepció un esparadrap per tapar-se la sargantana que
duia tatuada al turmell. No havia estat mai abans al Japó, per als seus viatges
havia triat gairebé sempre destins mediterranis i americans. Sense parar-s’hi a
pensar, tenia associat el Japó al manga que cultivava el seu nebot petit i a
quatre tòpics sobre samurais, geishes, tecnologia, terratrèmols, cinema i
menjar. Ara, però, descobria que li estava agradant molt més del que s’havia
imaginat i que era un destí adequat per a la seva edat i moment vital.
El cinquè dia
de ser a Tòquio buscà la línia Horikawa-dooku en l’atapeïdíssima xarxa de
metros, línies de circumval·lació, rodalies, mitjana distància i trens bala
que cobrien la ciutat i la seva àrea metropolitana com unes mitges de malla
cobreixen unes cuixes de carn compacta. La Horikawa-dooku Tetsudō, Ferrocarril
del Moll de Horikawa (HDT), li havia dit la Viquipèdia, era una línia privada,
fundada l’any 1923, que es va revitalitzar la dècada dels seixanta quan va
allargar-se fins a la zona de la badia on s’estaven instal·lant indústries
mecàniques i elèctriques que subministraven components a la gran aventura del
tren bala, el Shinkansen, que en aquella època estava sorprenent el món i
dient-li que la recuperació del Japó anava de veres. Amb els anys, s’havien
anat establint al llarg de la línia noves indústries, edificis d’oficines,
magatzems logístics, un parc d’atraccions i alguns barris residencials. La
capçalera de la línia era a l’estació de Tamachi, al sud-est de l’anella amb
què la línia Yamanote dels Ferrocarrils Japonesos cenyeix el centre de la
ciutat. Era una estació de mida mitjana, neta i adotzenada, servida pels
combois blancs i verds de la línia Yamanote, els blancs i blaus de la línia
Keihin-Tōhoku i els verds i negres de la Horikawa-dooku. En aquell tram, les vies
anaven a nivell de terra, bona part de les andanes eren cobertes i hi havia tot
de passos elevats. Les tres línies compartien un vestíbul gran i lluminós amb
botigues, restaurants i entrades directes a un parell de grans magatzems que
s’aixecaven cel amunt als afores. L’accés a la línia Horikawa-dooku es veia més
antic de construcció i més estret que el de les altres dues línies, però la
decoració el distingia per la tipografia dels cartells i per unes formes senzilles
però elegants que historiaven les capçaleres dels pilars, les motllures de les
parets dels passadissos i les garites que ocupaven els empleats. L’emblema de
la companyia era un oval amb la silueta d’un tren sobre un moll i les lletres H, D i
T a l’aigua com si en fossin el reflex. Al vestíbul hi havia una rastellera
de màquines de vendre bitllets, una oficina d’atenció al públic, un parell
d’establiments de menjar i màquines de begudes. Va comprar un bitllet d’anada i
tornada fins a l’última estació, va passar el torniquet i va entrar a les
andanes on operava la companyia. N’hi havia dues que donaven servei a un
parell de vies actives i a una de maniobres; totes tres vies morien allí
mateix. Els cartells i les pantalles donaven la informació en japonès i en
anglès. Just quan la Laura trepitjà l’andana, entrà un comboi movent l’aire i
omplint l’espai d’una remor que encomanava sensació de control i seguretat.
Va fer el trajecte dreta
al capdavant del tren, contemplant a través del vidre el quefer del maquinista
i mirant per la finestra frontal el que hi havia al davant i a costat i costat
de la doble via. El tren circulà durant una bona estona encaixat entre els darreres de les
cases i els establiments que hi havia a banda i banda; de vegades semblava que
estirant la mà se’n pogués tocar la roba estesa. Les quatre estacions d’aquest
tram eren molt estretes. Després, s’eixamplà la zona ocupada per les vies i
s’esponjà una mica més la successió de fàbriques i edificis alts. Era un
dimarts a mig matí i hi havia força moviment de viatgers, de manera que deduí
que a les hores punta devia anar de gom a gom. Just quan es començava a veure
l’aigua de la badia, el tren parà a l’estació del parc d’atraccions; en una via
morta hi havia un tren antic, de fusta, pintat de color granat i amb els
cartells només en japonès. Les sínies, les muntanyes russes i els cavallets
del parc s’aixecaven al costat mateix de l’estació. Deduí que un cartell que hi
havia a l’andana, i que també havia vist a l’estació cap de línia de Tamachi,
vinculava el tren preservat amb sortides familiars al parc d’atraccions. La
línia acabava a la quinzena estació, que era la més gran de totes i on hi havia
els tallers, la platja de vies per estacionar els combois i l’edifici d’oficines
de la companyia. Deambulà una estona per les instal·lacions, s’acostà a
l’edifici d’oficines, tornà a l’andana, comprà un cafè en una màquina i
s’assegué a veure la circulació dels trens. La sorprengueren els protocols dels
empleats ferroviaris, uniformats i assenyalant amb els seus guants blancs els
semàfors, els horaris i els rellotges en donar ordres de sortida o posar en
marxa els combois. Al cap de cinc dies de ser al país ja s’havia adonat,
viatjada com era, que aquell era més impenetrable que qualsevol altre dels que
havia visitat. Estava acostumada que amb el castellà, el francès, l’alemany i
l’anglès podia entendre’s mitjanament bé arreu, però allí no semblava que
pogués ser així. Agafà un tren de tornada i ara no es fixà en les estacions i
en els edificis propers sinó en el paisatge: una successió inabastable d’edificis alts, naus
industrials immenses, vaixells enormes amb contenidors, grues, autopistes a
diferents nivells, habitatges atapeïts i trens que circulaven per tot arreu a
tota hora. Va baixar a algunes de les estacions intermèdies a l’atzar i es va
quedar a l’andana mentre passaven un o dos combois, mirant els edificis del
voltant, observant els viatgers, contemplant el protocol dels empleats i
escoltant la musiqueta com de dibuixos animats que sonava anunciant la sortida
del tren.
Fou en una
d’aquelles estacions que li vingué al cap Lost in Translation.
Li havia costat d’empassar, però aleshores entengué què volia expressar Sofia
Coppola. En aquella estació enmig de l’immens Tòquio s’havia sentit petita i
desemparada, però també segura i confortable; una barreja estranya que li
havia provocat un pessigolleig molt agradable a l’estómac.
Primera edició: novembre de 2017
©
Jordi Font-Agustí, 2017
©
D’aquesta edició:
LIBROOKS
BARCELONA, S.L.
Riego
13 - 08014 Barcelona
Tel.
+34 930 110 110
info@librooks.es
www.librooks.es
Il·lustració
de la coberta: Quim Gual
ISBN:
978-84-947318-1-5
Dipòsit
legal: DL B 25592-2017
Impressió
i enquadernació: Safekat
Tots
els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense
l’autorització per escrit dels titulars del copyright, llevat de les excepcions
previstes per la llei.
